La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 3 de setembre del 2015

entrada 1132 (any 8)


Va haver-hi un abans i un després, el brunzit del local provocat per la multitud de humanopolles que hi havia va disminuir el suficient per fer que aixequés la vista i ho veiés, a la caixa tonta i repetida per totes les del local la imatge del dia, setmana, i qui sap si la de l’any; algú podria dir que s’havien deixat tirat a la platja un nino d’aquells que semblen tan humans o que a les notícies havien posat algun tràiler d’alguna estrena cinematogràfica (de molt mal gust per cert), però un segon cop d’ull deixava clar que cap nino ni peli, allò era la vida real, amb tots els putus fotogrames que la realitat pugui passar per segon, un cos d’un nen menut estirat a la platja amb les onades colpejant-lo i ell sense fer cap esforç, perquè allò era un senzill cos, ja no era cap nen. En una de les taules una noia va apartar el plat i la seva parella li va demanar si no en volia més agafant-li el plat i llençant en el seu les patates fregides que ella no havia pogut acabar-se, he vist com ella se l’ha mirat i no he pogut evitar el somriure, ella està prenyada i ara pensa si va ser una bona idea, si tenir un fill per salvar una relació és possible, i si aquella persona que té davant seu (i que mai més mirarà igual després d’allò) serà un bon pare... en una altra taula algú arrufa el nas deixant anar un “No és el meu problema”, somric de nou, aquests són els que acaben morint sols quan descobreixen que ells tampoc són el problema de ningú. Al final des de la barra canvien el canal i com si fos el dia de la marmota la imatge es va reproduint en les diferents cadenes, bé en totes no, sempre n’hi ha d’irreductibles que ofereixen programes on nois i noies es despullen emocionalment (i sempre m’ha fet gràcia que escandalitzi més la nuesa física que l’emocional) per tal de tenir els seus set segons de fama, la gent del local respira alleugerida, demanat postres, dolços, cafès i licors, i somrient de nou retornant a les seves converses preimatge, però la imatge segueix allí, ha fet un abans i un després, possiblement aquell cos, aquell infant, aquell nen que no tenia massa clar de que anava tot ha fet més per la immigració que no pas tots els governs junts, ha posat cara al salvatgisme, ha deixat clar el que vol dir morir en una platja per un somni, el que significa que un somni es converteixi en un malson, perquè els somnis no existeixen, és allò que ens fa creure el cervell que hem tingut per no deixar-nos veure els malsons que tenim cada nit. Amb tot, hi ha cares que han canviat, la noia, una parella, uns senyors majors, fins i tot un cambrer, per uns instants miren al seu voltant i no ho entenen, el seu món ja no esdevé allò que tenien clar que era, el veuen diferent, i es pregunten que passa, que els hi ha passat... per uns instants els comentaris de les seves taules els molesten i els troben insultants i que directament els provoca rebuig, acaben de veure quelcom pel que no estaven preparats, acaben de fer un tastet del que és la realitat, del que és la vida, i la resta segueix com si res hagués passat. Somric de nou, és fàcil, la resta senzillament vol oblidar el que ha vist, no va amb ells ni amb el seu món, saben que els hi anirà venint i marxant, però que unes hores de la seva narcofelicitat diària farà que ho oblidin, el seu món és perfecte i no deixaran que cap nen que ni tan sols coneixen els hi amargui, el seu món i els menjar que han pagat. M’aixeco i surto al carrer, no em cal mirar massa lluny per veure un grup de pidolaires, i no puc evitar un nou somriure al pensar que aquell és precisament el futur que molts dels que esperen en platges perdudes consideren un somni. I és que com em van dir fa temps “Els malsons d’uns són somnis pels altres, tot depèn de les expectatives de cadascú”