entrada 1131-2 (any 8)

“No saps amb qui estàs parlant!”, no hi ha expressió que em tregui un somriure més franc, perquè en la majoria dels casos tens clar i es confirma que estàs parlant amb un gilipolles. El tipus em mirava fora de si mentre observava el seu flamant cotxe nou i la ratllada que havia causat accidentalment la meva clau al seu lateral, suposo que hagués pogut excusar-me amb un “Ho sento molt, estava a punt de creuar pel pas de vianants, quan has passat sense ni parar, de l’ensurt m’he enretirat i accidentalment la clau que tenia a la mà ha fet aquesta lletja ratlla en la porta del teu cotxe”, tot i que m’ha sortit un “No hauries de donar tanta importància a una cosa morta” el tipus m’ha mirat fora de si acostant-se a pocs centímetres, fa anys en aquesta distància un podia olorar la ira, ara ja fa anys que només oloro la impotència, els cops s’han canviat pels crits i quan més es crida menys acció hi haurà. I aleshores el tipus m’ha alegrat el dia ha aixecat la mà, el suficient, el punt just per justificar tot el que ha vingut després, no hi ha com saber que un no pot morir per fer tonteries com aquella, deixar clar que s’han de valorar les accions abans de realitzar-les, de que algú mortal a vegades no paga la pena jugar-s’ho tot a una carta, el tipus s’ha aixecat del terra, l’aire li ha i la circulació se li ha tallat en pocs segons començaria un intent agònic d’agafar allò que tan poc es valora, oxigen... el tipus s’ha pixat fet que no m’ha sorprès, els que van de valents són els primers de fer-s’ho a sobre, i aleshores vaig recordar una lletra d’una cançó “Un malabarista està a molts metres d’alçada, passejant per una corda, la gent aviat es cansa del que fa i espera pacientment a que caigui, això si que seria divertit!”, vaig afluixar la mà i el tipus cau al terra, agafa aire amb excés, intentant ara recuperar el que ha perdut i que no tornarà, em mira amb els ulls desorbitats, veu que poc importa qui és, o qui ha estat els seu pare o mare, l’odi s’incrementa, perquè les coses no han anat com esperava, no deixeu de ser nens malcriats i que aprofiteu la primera oportunitat per enrabietar-vos a gust, somric i em giro per marxar, sé el que passarà, és una oportunitat que no pot deixar passar, com deixar un caramel a la porta d’un col·legi o una polla tocant un cony, tens clar com acabarà el tema, el tipus s’ha aixecat, era el seu moment, només cal comptar una, dues, tres passes, i ja tens clar que està a una distància òptima, sense ni tant sols girar-me senzillament deixo anar la cama cap enrere, la puntada l’agafa per sorpresa, es doblega intentant agafar aire de nou, em giro i sense entendre el motiu deixo anar una puntada als seus collons que l’aixeca un xic per deixar-lo estirat, somric, la desgraciada que el pateix al llit tindrà uns dies de descans... em torno a girar mentre em pregunto si una senzilla ratlla a la porta del cotxe val tot el que ha passat, en quin món vivim on el valor d’un objecte inanimat és superior al d’una vida, en quin món o una infidelitat d’un tipus provoca que es deixin violar a les seves germanes, sense importar-ne l’edat i posteriorment se les faci passejar nues pels carrers del poble, somric, senzillament vivim en un món d’humans, i no sé de que m’estranyo