La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 8 de gener del 2011

entrada 718 (any 3)

Avui he escoltat una frase que m’ha fet gràcia, estava fent el cafè a casa d’uns coneguts i els vailets estaven com abellots davant l’abella reina que en aquest cas era una caixa tonta on una tipa deixava anar “Hi ha situacions extremes que requereixen de mesures extremes, rarament es qüestionen els mitjans quan s’aconsegueixen els resultats desitjats”, aquelles paraules han caigut en pou buit tret d’un dels caparrons qui ha tingut una espurna als ulls i que s’ha girat tot mirant-me “Maquiavel?”, ha dibuixat un símil de somriure i ha seguit mirant l’objecte hipnòtic, fent justícia a que de cada sis humans un és una possibilitat de ser millorable... el tema del cafè a casa d’aquells personatges ha estat una forma de seguir amb la conya d’aquest matí, ja que mentre fèiem el primer cafè ha vingut una parelleta amb una caixa, el tipus ens ha dit que era el seu darrer regals de reis, la caixa pel que semblava venia dels states, una compra de darrera hora per Internet, així que l’ha cedit a la seva parella tot dient-li “Fes els honors, però recorda que el contingut és per a mi...”, la tipa ha començat a obrir-la, un cop desenganxada el tapa lateral ha estirat una caixa demanant ajuda a una altra de les noies que hi havia, el tipus ens estava explicant la seva darrera pensada quan les noies han deixat anar un crit d’exclamació, ell ha somrigut dient-lis mentre es girava cap a elles “Sabia que t’agradaria, i li penso treure tot el suc...”, la cara li ha canviat quan davant d’ell en una caixa es podia llegir “Trigger Travis” i una cara somrient el saludava, a la taula del costat una nena no ha pogut més que exclamar “Mira mama, un nino!” i s’ha llençat cap a la nostra taula, el merder ha estat impressionant, i sort que no han obert la caixa, el tipus sense saber que dir, dos quasi que moren ennuegats de la sorpresa, les mares de les taules dels voltants atrapant al vol a les seves filles que volien veure al nino, la seva parella sense saber que dir, l’amiga deixant caure la capsa com si cremés, la propietària del local dient que ja estava bé, i que no eren hores per segons que, brutal, senzillament brutal, sembla que li han vingut els reis i la innocentada tot de cop... i el tipus intentant explicar-se que si ell havia demanat... “No cal que ens ho expliquis... tu mateix, i com has dit li podràs treure tot el suc que sembla que té una bona canya per xuclar...” li ha dit la seva parella, allí no hem pogut més i tots hem rigut... doncs res, que veient que ens fotien fora de la cafeteria els tipus ens han convidat a fer el cafè a casa seva com a mesura compensatòria, i és clar un no ha pogut més que dir “Val, però només si el teniu inflat que igual ell també vol cafè...” “Amb molta llet...”, de fet força mala llet hi havia per allí, en hem aixecat marxant quan la cambrera en ha cridat “Us deixeu la caixa!” el que ens deixàvem era l’embalatge “És buida, la podeu tirar vosaltres...” “No, no, a saber qui l’ha tocat o el que hi pot haver...”, allò ja ha estat el súmmum, i la demostració del perquè hi ha gent amb una enganxina al front que diu “I love bandejas”; així que he pujat al cotxe la Meri m’ha donat la benvinguda des de l’equip de música (no sé si aquestes familiaritats m’estan permeses...), al llarg dels segles he conegut a forces actrius i cantants en la versió femenina i la masculina, i darrerament tinc una especial inclinació per una actiu i una cantant, a las que m’he creuat algunes vegades, i cada cop que les vec no puc més que recordar a un conegut que em va dir un dia: “Qualsevol és una estrella, només cal que la descobreixin, cada dia es descobreixen estels nous, però el que has de saber és que per molt que brillin i per molt de temps que ho facin, al final acaben per apagar-se...”, suposo que els actors es divideixen entre els que entenen aquestes paraules (correcció, entre els que volen entendre aquestes paraules), i els que no...