La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 24 de setembre de 2016

entrada 1144 (any 9)

Tenir l’eternitat per endavant permet que un pugui perdre el temps en activitats banals, i avui ha estat empassar-me tota la primera temporada de Mr. Robot, i no he pogut evitar el somriure al veure-la i anar identificant certs personatges, de fet en conec un l’Àlex, un dels tipus que s’encarrega de certs “equips informàtics”, el tipus té una mania compartida amb un dels personatges, i no és altra que el vici humà de la curiositat, així que intenta esbrinar el màxim de la gent que el rodeja, i no sempre via l’educada forma d’anar preguntant i arriscar-se a rebre la resposta veritable o falsa segons els interessos de qui l’ofereix. Doncs res que el tipus s’encarrega de fer-se una imatge de la gent després de fer una cerca en aquest territori sense fronteres que és la virtualitat del ciber espai, i com us podeu suposar ningú aprova el seu examen, ningú passa la prova d’Àlex, i la pregunta o preguntes serien el “perquè”, segurament igualades entre les elevades expectatives que té de la gent com el fet que la pròpia gent no acostuma a ser massa agradable un cop se'ls hi treu la pàtina de civilització i educació, això i que molt possiblement ell mai s’ha parat a preguntar si ell mateix passaria aquesta prova, encara el recordo un dels dies que va entrar al meu despatx certament ofés per que era dels pocs que mai li demanava res “Tot bé?” em va preguntar posant el nas prop de la pantalla, vaig notar la seva sorpresa i posterior excitament “Línux?, corres la màquina sobre linux?” vaig somriure “Com?”, ell va arrufar el nas “El sistema operatiu, aquest on és el sistema nadiu de l’ordinador, i ni tan sols és la partició estàndard del kernel…” “Mi no entiendo” li vaig dir arronsant les espatlles, “ja estava així, de debò, no hi he tocat res, i si em vols culpar de quelcom em pots titlar de visionario a temps perdut de porno gay hardcore… bé ningú és perfecte, no?”, el tipus va fer una passa enrere “Tots som façana, és el que veuen de nosaltres, i ja sé sap que quan més pressupost per la façana menys pels interiors”, no va canviar el gest “Saps que no és gaire educat mirar les intimitats de la gent, i més d’amagatotis com un púber qualsevol… lleig, lleig, si vols descobrir com és algú no tens més que mirar als ulls de la gent, amb tot, t’he de dir que és un viatge en dues direccions, veus i mostres… vols que ho provem?”, el tipus va fer una passa enrere “No, no, l’entenc, sento si l’he molestat”, “Doncs, si m’has molestat en plena sessió de fist fuck anal virginal, no et pots imaginar com s’arriba a dilatar un anus… i si que m’entens, et penses que fins i tot tu pots navegar sense deixar rastre, pots posar noms als teus cercadors i fer investigacions totalment opaques, que a aquells que investigues a la seva vegada no investiguen i no preveuen que d’altres ho puguin fer…” el tipus anava canviant de color, tot el seu sistema s’estava reescalfant allí davant, vaig somriure ara venia quan cercava si el tallafocs tenia cap vulnerabilitat i si el sistema antimalware i antivirus podia fer-se’n càrrec del mal tot avaluant l’abast del mateix, vaig somriure “Et conec, Àlex, jo també tinc mooooolt de temps per perdre , i saps?, sé el que penses, que no es pot envair allò que no hi és, que el millor és amagar el codi font rere un complicat sistema d’ocultació i que això ens pot fer segurs que no invulnerables, amb tot, et seré sincer, no em cal arribar al fons del que ets, perquè si quelcom he desocbert al llarg dels anys és que el patró humà és repeteix, així que un cop rebentes un sistema, qualsevol altre que sigui semblant saps com acabarà tot i que ni tan sols t’hi acostis, i he conegut molta gent com tu, i si m’admets un consell et diré que no acostumen a viure massa temps, teniu una tendència natural, fins i tot insana a patir accidents…”, el tipus va recular i aquí no vaig poder evitar riure “I si, tens raó, aquest és un món de monstres amic meu”

dijous, 22 de setembre de 2016

entrada 1143 (any 9)

Algú em va dir fa temps que sabem que perdem la humanitat quan estaríem disposat a matar un humà per defensar qualsevol gos, i en canvi mai mataríem un gos per defensar un humà, i qui diu gos diu qualsevol animaló. Li estava donant voltes quan l’he vist, no en conec el nom, i tampoc és quelcom que em tregui la son, els tipus la va liar en certes inversions comprometent (m’encanta aquest mot i lo fashion que s’està posant, la gent ja no la caga, la gent compromet... la secretària no la caga obrint un arxiu infectat, la secretària compromet la seguretat de la xara, i jo m’hi cago en sa puta mare). Doncs res, que el tipus l’havia cagat i havia acabat també amb la paciència de certs inversors, el quals oblidant que aquell mateix tipus els havia fet d’or ara en demanaven el cap, molt segurament algun d’aquests esperarà un temps per anar-lo a veure i fer-li una oferta per tal de poder-lo tenir privadament (i pagant-li una misèria ja que a sobre li estarà fent un favor), i l’empresa... bé l’empresa aplica la màxima que ja ve dels romans, quan aquests deien “Roma no envia els generals experimentats als conflictes més compromesos, hi envia els generals més novells, d’aquesta manera poden demostrar la seva vàlua, i si moren Roma no perd a ningú important”. El tipus mirava nerviosament al de seguretat mentre remenava el calaix, no he pogut reprimir el somriure i acostar-m’hi “Ja em quedo jo amb...” he vist un cartellet amb un Joan “Això, ja em quedo jo amb el Joan”, els dos tipus han quedat sorpresos, el de seguretat ha obert la boca amb el que ha invertit el cinquanta per cent de la seva intel·ligència, el seu instint li ha dit que callés i l’altra cinquanta per cent l’ha fet marxar, un tipus bàsic, però bé que la seva feina també ho és, Peter n’estaria orgullós. “Vols un cafè?” el tipus seguia entre el calaix i la caixa, m’ha mirat i anava a contestar un... “La resposta hauria de ser si, així tindries un xic d’intimitat” m’ha mirat sorprès i jo m’he anat a buscar un cafè, quan he tornat estava força més tranquil, suposo que ja deu haver tret del calaix el pot de pastilles, m’encanta la vostra farmacocietat on teniu pastilles per a tot, píndoles per la felicitat i l’autoestima, no hi ha gent trista, només gent que no sap lo xaxiguai que es medicar-se.... el tipus ha acabat amb la caixa i amb gest li he aixecat de la taula “Anem?”, passar per un passadís on tothom et mira és una experiència i més quan saps que et planyen, i que matarien per no ser com tu i haver-hi de passar, no hi ha força que cohesioni més un grup que la por... ascensor i unes passes més fins la llibertat, a la porta un taxi, he deixat la caixa al seient de darrera “Bé no et diré que ha estat un plaer, perquè ni tan sols puc recordar el teu nom... Ton?, amb tot et desitjo el millor i bla, bla, bla...” el tipus a la porta, parat i en aquell moment he vist el que sou, m’hi he acostat “Costa viure quan un només ha treballat oi?, després d’una vida esclavatge desitjant la llibertat un descobreix que l’únic que desitja és la seguretat de la servitud i poder somiar...”, m’ha mirat mentre intentava ordenar al seu cos que fes la passa, la gent passava pel carrer sense mirar absorts en les seves coses, no era més que algú a la porta d’una corporació... només un dels pidolaires que em donen el bon dia a canvi d’unes monedes (més barat que algunes parelles) el mirava dibuixant un somriure, “un més” deurien pensar, “un més” que deixa matrix per entrar a Sion.

dissabte, 17 de setembre de 2016

entrada 1142 (any 9)

Avui feia el cafè amb un tipus força peculiar, i suposo que bona part d’aquesta li prové que és dels pocs humans capaç de treure’m un somriure, el tipus m’explicava que aquest estiu havia tingut una experiència de les que m’agraden, així que m’he centrat esperant que m’expliqués el seu trio, el tipus ha demanat un altre cafè i m’ha comentat que en aquell mateix bar (prop de casa seva), va rebre la visita d’una tipa qui després de presentar-se li va demanar si era el propietari de la casa d’enfront, ell va somriure i amb la modèstia que el caracteritza va dir que era “senzillament qui hi vivia”, bé, la tipa un cop trencat el gel li va explicar que tenia tres fills i que era l’estiu, va callar el meu conegut va reconèixer que aquell enigma el superava i li va demanar que seguís, la tipa aleshores li va dir que des del seu pis podia veure com tenia una piscina i li volia demanar si era possible que “algun dia” els seus nens poguessin anar-hi, el meu conegut va somriure i va fer una senzilla pregunta “Estan els seus fills educats?, i encara més són educats?”, la tipa el va mirar sorpresa i va posar cara d’indignada a la que el meu conegut va seguir “Li pregunto perquè és l’únic que voldria saber”, ella va respondre amb un “Clar, clar!!”, així que van quedar que l’endemà els gremlins tindrien dia de piscina. Com m’explicava el meu conegut tot va anar força bé, dons nens i una nena, i la mare… ell s’ho mirava des del finestral de la biblioteca “No hi ha res com fer creure a un pobre que és ric” em va diu amb un somriure mentre demana un altre cafè. Doncs tot anava bé fins que va escoltar un soroll, i uns riures, el següent grinyol el va fer saltar del despatx sortint al jardí, va agafar el sedàs per netejar la piscina aka garbell, i amb un moviment va treure el seu gos de la piscina davant la sorpresa i la desil·lusió dels allí presents, la mare va tornar a la realitat aixecant el cap de l’hamaca, el meu conegut se li va acostar “Té cinc minuts per marxar, o els faré marxar jo…” la tipa es va aixecar sense entendre res i els nens com si res “Com?” “Miri, era força senzill, li vaig demanar si els seus fills estaven i eren educats, i em va mentir, així que ja pot marxar”, la dona sorpresa després de mirar cap als seus formidables fills va obrir la boca “Què han fet?, tot això per llençar un gos a la piscina”, i aquí va ser on el meu conegut va perdre la seva educació i que cony! que estava a casa seva “Exacte, tot això perquè els seus fills han decidit llençar un animal a la piscina sense ni preveure si se’n podria sortir, i un cop dins s’han dedicat a riure tot veient com l’animal intentava salvar la vida, i més encara quan no podia sortir de la piscina, segurament s’haguessin corregut de gust quan hagués mort ofegat… igual si monto un dipòsit de cinc metres en posem dos d’aigua i llencem els seus fills dins tot esperant que morin ofegat després de cansar-se en podrem fer uns riures…”, la tipa seguia sense entendre “Miri, si no ens vol pot ser clar no cal que cerqui excuses… i no compari als meus fills amb el seu gos merdós”, el meu conegut va aixecar la mà “En això té raó, no els penso comparar, no voldria faltar al respecte al meu gos… tot i que sigui un merdós que segurament menja millor i més sa que els seus xurumbels, i ja han passat tres minuts només ens hi queden dos”, el bo va ser que els nens es van negar a marxar de la piscina que allí estaven de conya i que ara la piscina era seva, i que ni de conya pensaven marxar, fins i tot un dels fills li va suggerir a la mare “Que li fotés una mamada al vell aquell, i que segurament se li passaria la mala llet i es podrien quedar a la piscina”, el meu conegut em mira tancant amb un “Mira, no tinc res contra els pobres, però tothom ha de saber el lloc que li pertoca, això i ser educat”

entrada 1141 (any 9)

Fa segles em van dir que no pagava la pena treballar per a pobres, ja que el més segur era que un acabés sense cobrar la feina, amb tot, i davant una invocació un no s’hi pot negar, la tipa tenia por i allò ja era tot un afalag, em va explicar la història, la seva versió, el com ella ho veia, que no necessàriament tenia per que ser la veritat, en tot cas era la seva veritat, la vaig escoltar recordant el que havia llegit del cas, no fa massa un jove va sortir de festa, es va passar bevent i havia tingut un accident amb el xaxi4x4 del papa… no hauria estat res més que això si no hagués estat que en aquell accident es va endur una noia i la va matar, fa poc es va fer el judici i al tipus en qüestió se li va diagnosticar “affluenza”, o la nova forma de com ser ric, fer el que et roti i sortir-te’n, això si, sempre que siguis ric… la tipa em va mirar sentenciant amb un “No hi ha justícia entre els homes, i jo en vull així que”, així que… podia acabar la frase, així que una es decideix per trair la justícia dels monstres, no puc evitar un somriure, “Justícia” no conec cap puta mes servicial davant dels diners, de fet fa més justícia al concepte de puta que no pas al de justícia. I ara toca tancar un petit serrell… el cost dels meus serveis, la tipa em mira resignada, sap que on pot pagar, de fet no podria pagar ni el temps que acabo de perdre amb ella, i aleshores passa, com quan sense saber d’on ve un vent et sorprén i no pots evitar somriure, un fràgil “Hola”, la mira una nena que no aixecarà els cinc anys, suposo que la germana de la difunta “Hola” contesto amb un somriure, la seva mare la aparta nerviosament, ni tan sols em molesta, ja són molts segles per saber que cerqueu monstres pel vostre profit de la mateixa manera que els eviteu i renegueu d’ells… la miro i no me’n puc estar “Fem un tracte, accepto la feina sense res a canvi avui… vindré d’aquí uns anys, posem 20, i si la teva filla té quelcom que ni ella sap que té m’ho enduré, tenim tracte?”, em mira sorpresa mentre acarona el cap de la nena, tinc un dubte, que hagués passat si li hagués demanat la vida de la petita pel treball, estaria disposada a perdre l’única filla viva per venjar la morta?, un bon dilema, però un perd l’interés per aquestes coses amb els anys i segurament la resposta encara hagués fet que valorés menys als humans “Accepto” em diu, aquí se m’escapa el riure “Saps que qualsevol negoci amb nosaltres és un desastre pels humans, ho tens clar oi?, sortiràs perdent, per molt que creguis guanyar acabaràs perdent… no som justos ni comprensius”, em clava els ulls “No ho vols fer, t’estàs retirant?”, somric “No, vols justícia, vols la teva justícia, doncs la tindràs… només una pregunta, la mort la vols ràpida o…”, es queda sorpresa, però entra dins dels tractes, qui paga mana i ve que pot triar els finishings que més li complaguin… el gremlin torna a aparèixer “Com et dius?” “I tu?” “Sònia…” diu amb un fil de veu, somric mentre allargo el braç, la mare intenta instintivament apartar-la però s’atura, la venjança ve val que un monstre toqui la seva filla, humans…. no puc evitar un somriure mentre li toco la galta “Sònia?, bonic nom  saps que és d’origen grec, vol dir aquella que té el coneixement”, somriu, “I doncs?” pregunto a la mare, ella retorna al present, “Que pateixi…” només dos paraules, i un ventall obert d’opcions, torno a somriure al pensar que algú que pot destil·lar un amor infinit pot alhora generar un odi d’igual mesura… “Tenim tracte doncs, ens veurem d’aquí a uns anys, i recorda que tot tracte cal ser satisfet en la forma i les condicions pactades”, sento la seva por, el respecte, i finalment el més obvi, la resignació, la resignació d’aquella que sap que per venjar la mort d’una filla ha condemnat el futur de l’altra, però que cony, al final tothom vol justícia

diumenge, 13 de setembre de 2015

entrada 1140 (any 8)


Entrar en el local i creure que et prenen per tonto pot ser del més molest, conec el local, i un senzill cop d’ull denota el que no encaixa, vec el tipus assegut al fons amb dos acompanyants a unes taules de distància, somric mentre vec com un dels tipus aixeca la vista, un imperceptible moviment de cap i l’altre es fa el despistat, torno a somriure, el tipus assegut com si tot allò no anés amb ell em mira, i torna a llegir la premsa, la lògica diria que es tracta d’aquell qui m’ha convocat, m’acosto a la barra, al meu costat un tipus gaudeix del seu te. “Li agrada muntar numerets, oi?” em mira sorprès “Com diu?” “Ningú pren un te com aquest a la barra, la gent se’l pren en una taula per fer evident que són importants, les barres són pels cafès ràpids i per les putes de negoci encara més ràpid” em mira sorprès el que encara ofen més, “I no voldrà que sopem aquí”, somriu donant-se per vençut, fa un gest i com per art de màgia els tipus del fons desapareixen  “Si el sopar és de negocis, igual val la pena que tinguem un xic més d’intimitat” “Cal que tingui por?” “Cap que l’arma del 22 que porta a la butxaca dreta no pugui solucionar”, mou el cap i desapareixen tres taules més “Millor?”, “Encara en queden dues, però sé que confiar en la sinceritat dels humans és una causa perduda, de debò pensava que omplint el local estaria un xic més segur?” “Soc un vell que vol allargar la seva vida, té el seu toc estúpid que quan més a prop s’està de la mort un la vulgui evitar tot recordant com la cercava de jove… amb tot no l’he convidat per parlar de la meva joventut”, ve el maitre tot dient que la taula està llesta, en un dels menjadors privats de la primera planta ens obren una de les portes, el tema deu ser seriós perquè no hi ha cap dels tipus de baix, estem sols, després del primer plat el tipus arranca “Suposo que no deu ser el seu menjar preferit”, ho diu amb ganes de provocar, de molestar, de fer-me sentir malament i no puc evitar un somriure “Soc un monstre, i no cal que insistim, estic a gust amb la meva naturalesa, com vostè ho deu estar amb la seva, tot i que jo no moriré, o almenys no en el segle que ho farà vostè”, somriure mentre es treu una fotografia de la butxaca i me l’allarga “Massa jove per vostè, no?” el tipus es tensa i somric “No cal que s’enfadi, deu ser la seva neta, té el mateix arc facial i un xic dels seus ulls. Li he de dir que amb tot que és massa jove per vostè i per mi…” el tipus obre la boca i aixeco la mà “No perdem el temps en obvietats, aquest sopar és per demanar-me que la cerqui, i suposo que de forma “anònima” o “privada”, ja que s’ha saltat tots els conductes per demanar la nostra ajuda, el que ens porta al que realment importa, què hi ha d’especial per fer-ho així”, el tipus aparta el plat i em mira “La meva neta ha desaparegut, i el darrer cop que va ser vista estava en companyies, i no vull molestar, no massa recomanables, sembla que els monstres són una espècie d’imant pels joves…” “Així, va ser vista amb un de nosaltres”, somric arrossegant les paraules, notant el dolor que provoca cada una de les síl·labes “Si…” “I vol?” “Que me la torni” “Anant en contra dels meus germans…” agafa aire, “No espero que ho entengui, però…” aixeco el braç, “No cal ni que ho intenti, no serveixen els seus amanits discursos emocionals, té el seu punt de morbositat el que demana, de morbositat i de desesperació” “Així accepta?” somric “Com vol que li digui que no?, quan Déu no ens escolta i no hi ha àngels a la vista que millor que un monstre, sempre i quan em pugui pagar” “No té més que posar el preu” “Aleshores li demanaré allò que té i que encara no sap ni que ho té” 

dissabte, 12 de setembre de 2015

entrada 1139-2 (any 8)


Dels altaveus sonava “No hi ha res més subjectiu que les teves raons més objectives”, vaig aixecar el got veient el reflex distorsionat de la gent que hi havia al meu voltant i recordant el que m’havien dit feia temps “No es que les imatges es distorsionin, ho fa la gent, i el que passa és que tenen por de reconèixer-ho, i prefereixen viure enganyats”, dels altaveus el tipus seguia “No hi ha res més estúpid que voler que aquell que no ens estima estigui al nostre costat, o allunyar a aquell que ho fa”, el local s’anava omplint la nit era jove, té el seu punt de gràcia com amb el pas dels anys cada cop triga més la nit a ser jove, en poc més d’una hora el local va quedar ple, la barra a talla d’andana d’estació hongaresa i la cambrera va tenir de compartir l’atenció que em prestava amb tota la resta dels presents, una noia al costat em va somriure, sempre m’ha costat entendre aquestes convencions socials tan humanes, torno el somriure amb un “Folles?” canvia el gest però només un instant “Potser” contesta amb un nou posat, torno a somriure “Així ens trobem davant una desesperada amb fums”, la tipa perd el somriure, jo no, amb tot no em puc estar de fer la bona acció del dia “Suposo que el tatuatge que et baixa pel braç representa la constel·lació del drac, o draco, amb tot t’he de dir que com a mínim manquen dues de les estrelles Edasich i Tyl”, “així que a part de cabron també ets un set ciències”, “Crec que amb una sola ciència pots saber-ho… amb gràcies per regalar-me’n sis més” “Em demanes una copa?” somric, la cosa comença a rutllar o almenys anar pel camí de no morir de set, demano dues copes a la cambrera, i ella passa al pla B d’explicar-me la seva vida, la miro, somric al pensar que almenys té quelcom que considera vida, sinó, no hi hauria res del que parlar qualsevol tema que toqui segurament no serà del meu interès i qualsevol que jo tregui s’escaparà del seu àmbit de competències, que és com crec que ho diuen ara, vaig recordar el que m’havien dit fa segles “La divisió en classes és precisament per evitar això, per evitar les infelicitats mútues” em va treure dels meus pensaments “Ho deies de debò lo de follar” va dibuixar un somriure que hauria de tenir el tractament de sexi, però que admetria forces d’altres adjectius, m’hagués pogut arronsar d’espatlles i deixar anar un “Perquè no?, la nit no pot anar a pitjor”, em va agafar de la mà i em va portar cap a fora, la cambrera em va somriure, suposo que deuria pensar que era el meu dia de sort, la tipa també portava el seu somriure, suposo que ho explicaria el dilluns a les seves amigues, un cop fora del local s’atura prenent un cert aire de naturalitat per uns instants, després em porta a un carreró, no hi h petons em baixa els pantalons i jo li pujo el vestit somriu al ensenyar-me les calces tota trapella “T’estalvio la feina” somric, li beso el coll i ella deixa anar un gemec, la mossego, se sorprèn però res més, ja és tard, la seva sang no té gust, com ella, del tot sosa sense cap mena de vivència que doni un regust especial, cinc litre de la més pura atonia i sense contingut, la deixo caure enviant un missatge per tal que recullin el cos, tinc una arcada, i és que tot i els segles un encara no està preparat per menjar segons quines merdes

entrada 1139 (any 8)


Mirava la col·lecció de llibres del tipus, el incunables que anaven fent una filera per l’estanteria i no vaig poder més que sorprendre’m al veure alguns del volums, no fa tants anys la gent anava a la foguera només davant la més petita sospita que tinguessin o tan sols haguessin vist o tocat algun d’aquells llibres, el tipus em va observar dibuixant un somriure “No són llibres per a tothom, a vegades en un d’aquests volums llegim el que volem, i no pas el que hi diu realment. Molts estan escrits de forma críptica, molts d’aquells escriptors els van escriure tot pensant que els que vindrien no serien tan llestos com ells, i avui en dia veiem com els que els llegeixen es creuen que aquells que els havien escrit no eren tan espavilats com ells, suposo que tu sentenciaries amb un “els humans són així”, però que hi farem”. Vaig somriure mentre passava les puntes dels dits pels lloms dels llibres, allí hi havia més que pàgines o lletres, allí hi havia historia en aquells volums a vegades l’important no era el que estava escrit, en un dels exemplars vaig somriure al veure minuciosament dispersos i sense aparent sentit una sèrie de punt que només per aquells que sabessin el que cercar eren pàgines i paraules on es deia el que realment es volia dir, res millor per amagar una paraula que un llibre sencer, el meu interlocutor va servir-se una nova copa de brandi, tot començant a parlar “Hi ha un experiment que crec que coneixes, es van tancar en una gàbia a un grup de micos, al centre hi havia un plàtan que penjava d’una corda, cada cop que el tocaven se’ls ruixava amb aigua freda, amb el temps els micos menjaven de la resta de llocs i no tocaven aquell plàtan, és més, atacaven a qualsevol que s’hi acostés per tal de no ser mullats, i de fet pocs saben que els simis no poden nedar per un tema de densitat òssia… doncs bé, van anar canviant individus i als nous vinguts se’ls atonyinava quan intentaven agafar el famós plàtan… i voila, vet aquí que es va arribar a un moment on cap dels simis del lloc havia estat ruixat, cap ho havia viscut, però seguien sense tocar ni deixar que ningú toqués el collons de plàtan”, vaig somriure “I això ens porta a?” va fer un posat seriós que no li esqueia massa “A què mentre els humans reien i es pensaven molt intel·ligents contemplant als pobres simis, un dels presents a la sala es va quedar sense paraules al caure-hi, si canvies el plàtan per una poma i la sala pel paradís podries fer alguna analogia més que interessant, i és que en el fons no deixem de ser simis mutats i no masses vegades per a millor”, vaig somriure mirant un dels llibres tot sorprès “Tens un exemplar de la Via dels escacs?, pensava que s’havien deixat perdre” va somriure tot cofoi “Són pocs els que hi cauen, i menys encara els que saben que hi diu, suposo que deus conèixer la premissa” “Que la gent es divideix entre aquells que cerquen l’escac i mat, i aquells que senzillament cerquen les taules” “I que els que cerquen l’escac i mat amb massa ànsia acaben per perdre ofegant al contrincant” “I els que cerquen les taules quan aquestes no han d’arribar acaben ofegant-se”

dijous, 10 de setembre de 2015

entrada 1138 (any 8)


He vist forces “èxodes” al llarg dels segles, no hi vaig ser per veure com es separaven les aigües del mar roig, però algú que si em va dir que s’ha vessat més tinta que no pas aigua tenia aquell mar, i que tot va ser força més fàcil quan es va descobrir que els ofegats suren. Amb tot, si quelcom he arribat a descobrir és que quan s’inicia un moviment d’aquestes magnituds no es pot aturar, la riuada de lemmings tenen clar que la mort ja la tenen segura, així que tot el que els hi vingui posteriorment els hi ve de més. I per moltes fronteres, per molts policies o per molt d’exèrcit que s’hi vulgui posar sempre passaran, perquè aquest fet no deixa de ser un negoci, i on hi ha negoci sempre hi ha gent disposada a explotar-lo. A més, el que s’ha de tenir clar, és que si es vol viure en un lloc perfectament estanc, el primer requisit és que no hi hagi cap mena de corrent, ni de fora cap a dins, ni de dins cap a fora, les unidireccions no serveixen en aquest joc, i les porositats acaben per ser més que evidents, i després hi ha tots aquells que alegrement i sense pensar-s’ho massa decideixen que no hi ha dret (i sense preguntar a la resta, és clar que tenen la veritat absoluta) decideixen que on viuen quaranta milions bé que en poden viure quaranta milions i alguns més, això si, gent que ni coneix l’idioma ni la cultura i que en el millor dels casos tenen un patró cultural que difereix en alguns punts del nostres, punts que segurament sobrepassen el llindar de la tolerància que aquests mateixos que a bodes conviden estan disposats a pagar, i és que té el seu toc divertit de convidar quan qui paga és l’altre, fer que pagui la padrina i no voler-se estirar la butxaca està lleig, molt lleig, per molt que algú ho vesteixi com un acte humanitari o de solidaritat, si voleu us puc explicar la humanitat i la solidaritat que vec en els vostres carrers cada dia, i us podreu córrer a gust de lo xaxiguais que són, i que sou; perquè quan s’explica la gran majoria et mira sorprès tot dient que “ells no viuen en un lloc així” i on una barbie destellosdeoro em deia que la gent no busca menjar dins els contenidors de les escombraries, senzillament “satisfan la natural necessitat humana de la curiositat”, vaja que lo de mirar els contenidor ve en el vostre ADN per veure que hi ha... ahir tot sopant vaig assistir a una conversa força interessant, un dels presents i veient que els plats eren inacabables va demanar si li podien preparar les sobre per endur-se-les, el vaig mirar sorprès i ell es va excusar “Mira, així tinc fato per uns dies”, el vaig tornar a mirar, fa temps que el conec i sé que ell menjar de sobre como que no, un cop fora del restaurant i amb les bosses m’ho va explicar, té uns veïns que sempre estan parlant de restaurants però no hi poden anar per la crisi, i els va escoltar parlar meravelles del que n’estàvem sortint, així que havia pensat de portar-lis les sobres... vaig somriure, tot saben el que m’explicarà passades unes hores, i és que aquests estupendos veïns li fotaran les sobres pel cap i no li dirigiran mai més la paraula, perquè només hi ha quelcom que superi l’estupidesa humana i és el fals orgull